La primera...

La meva primera partida de Rifts com a director de joc. L’emoció m’ennuegava, mesos després dels meus primers contactes seriosos amb el Rifts de la mà de Tempestari, i uns quants manuals llegits passejant el gos, per fi podia començar a plasmar la meva visió d’aquest món “d’infinites possibilitats”. Tenia les notes de la partida a punt (es tracta d’una introducció/immersió a la complexa i emocionant Terra dels Rifts), els daus, les cartes d’inspiració (de nova adquisició) i els manuals a la bossa. Tot anava com una seda, fins que a mig camí me n’adono que m'he deixat les fitxes a casa...mecasum! Apa, tornem enrere. Trobo la llibreta on les havia deixat, però allà només hi ha una de les fitxes. Aix! On seran les altres?, potser no me les vaig endur. Continuo buscant per si de cas. Rebo una trucada d’un jugador. Faig tard, ho sé, ara vinc. No trobo les fitxes. Rebo una trucada d’un parent. Ara no m’hi puc posar. No trobo les fitxes. En fi, definitivament no les devia agafar. Ves a saber, al capdavall potser les he perdudes i no pot haver-hi partida...des de l’inici, pintava que la cosa no aniria del tot bé.

Arribo al lloc de reunió de joc. Fent tard, odio fer tard! Per sort, tothom ja és a lloc, esperant per jugar i resulta que les fitxes són en mig d'un manual que no havia mirat. Preparo la paradeta. Explico les regles de les cartes d’inspiració per aquells que no es llegeixen aquest blog, i comencem: Resum previ de l’última sessió i...patapam, inici d'acció i combat. Agafo els jugadors a contrapeu i la reacció és lenta. Però els més ràpids de reflexes es posen a tirar del carro. El combat és frenètic, flexible, sense cotilles ni lligacames. Els jugadors plantegen accions esbojarrades. Improviso les tirades i la cosa avança, no sense la interrupció de rigor de consulta del manual –aix, l’equip–, d’indecisió o comentari tangencial. Les cartes d’inspiració emboliquen més la troca que no pas ajuden a desfilar-la, tot i que algú les utilitza tímidament, com insegur de les seves possibilitats. Sona una banda sonora de combat, i “bonus” per tothom. Al final els Personatges reïxen. Ve la calma, i una escena d’interpretació. Com sempre els Personatges fan gala de llur egocentrisme. No passa res, això és Rifts. Tot controlat!

La sessió se m’ha fet curta, esperava avançar més, però la inexperiència en el sistema ens ha alentit a tots. Tot ha estat un pèl caòtic, típic de Rifts. La propera serà millor...