El Submarí del capità Scarbelly

Donat que en Blade va entrar al submarí del Capità Scarbelly us reprodueixo un croquis de l'interior de la nau. l'Aggro (el lloctinent) i el Capità Scarbelly discutien en el camerot d'aquest últim.

Nom del submarí: Venjança sanguinolenta.
Model: CSS-7 (Submarí de la Coalició modificat).

Investigació

Continuem amb la investigació per trobar el Germà Egil. Comprenc que es faci lent, però les investigacions ja ho tenen una mica això. A més, la sensació d’incertesa, misteri i de la continua aparició de nous interrogants anirà desapareixen en les properes sessions. Potser un element positiu és el fet que partides així, fan que hom exploti de manera diferent les capacitats dels seus personatges, o que utilitzi habilitats que en un entorn amb més acció no són tant aplicables. Així, per exemple, la idea d’infiltrar-se al submarí a través del pla astral, per mi, va ser molt bona, evitant l’enfrontament contra un enemic que us podria superar, i crec que va tenir la seva recompensa. Altres poders com el “read object” o la telepatia són elements molt valuosos per avançar en la investigació, i un autèntic maldecap pel DJ per tal de rebel·lar informació mantenint el suspens.

La contrapartida és que hi ha facetes dels personatges que queden descuidades i, amb el temps limitat de les partides, sovint no es pot condensar tot el que voldria en una sola sessió de joc. Així, entenc que hi ha PJ molt focalitzats a determinades accions que segons com es poden sentir una mica frustrats per no poder-se lluir al màxim. Tanmateix, he intentat que durant l’aventura tots els PJs tinguin algun moment de glòria on les seves habilitats especials seran útils al grup.

Màgia vs. Tecnologia

Una de les coses que més m'agraden de Rifts és la seva capacitat per combinar aspectes màgics o fantàstics amb alta tecnologia. Repassant el món tal com està muntat hom veu com hi ha zones altament tecnológiques (Chi Town, Free Quebec,...), màgiques o fantàstiques (Federació de la màgia, Madhaven, Spirit west,...), o una barreja dels dos (Lazlo, Tolkeen,...) gràcies a la tecnomàgia o a la adaptabilitat i flexibilitat dels seus habitants. Aquesta amalgama permet establir el to d'una aventura cap a components més o menys fantàstics o anar cap a elements més de ciència ficció. Repassant el què hem fet fins ara crec que hi ha hagut un certa representativitat dels dos aspectes, potser tendint més cap a la cosa fantàstica -sens dubte a causa del meu biaix personal cap a aquesta.

Però que en penseu vosaltres? Creieu que hauríem de potenciar més la vessant tecnològica?

És evident que per la tipologia de personatges, aquests estarien molt més inclinats a gestionar situacions amb màquines, ordinadors, etc. Tanmateix, el fet d'introduir la màgia a aquests personatges i que ells no tinguin les eines per enfrontar-s'hi plenament, fa que aquesta prengui un caire encara més fantàstic i misteriós, provocant el xoc entre els dos mons, tant recreat i recurrent a la Terra dels Rifts.

Uns dies passats per aigua

Per desgràcia he passat uns dies una mica desubicat, la meva natura no està habituada a les línies, a la meva dimensió no n’hi ha, ni estic acostumat al mar, ni vaixells que tampoc coneixia fins que vaig arribar aquí. Així que potser el que us explicaré no s’ajusta a la realitat.
A Lazlo ens embarcarem en el vaixell nan direcció Queensharbor, la nostra intenció és trobar-hi alguna embarcació per anar a l’illa. El viatge va ser un xic accidentat vam anar a petar de ple al mig d’una tempesta de línia i una hidra de vuit caps ens va atacar, no sé per què, que jo sàpiga no li havíem fet res, potser estava ofesa per la falta de mestria a l’aigua dels nans i va pensar que era millor enfonsar-nos que no pas permetre aquell insult surant. Ara s’empassava un nan, ara escopia foc, ara àcid, ara vapor verinós, ves... un espectacle de recursos. Mentre nosaltres ens dedicàvem a disparar-li trets i algun míssil. A mi no sé que em va passar, la tempesta em va afectar, no paraven de caure llamps, semblava que la màgia els atreia. Me’n caigué algun a sobre i ho vaig veure clar, si en queia un sobre la bèstia la derrotaríem. No acostumo a fer aquesta mena d’accions, ja us ho dic, d’un cop de vibroganivet vaig tallar una de les cordes rúniques del vaixell i com si fos un acròbata vaig gronxar-m’hi fins la bèstia i li vaig entortolligar. I em vaig quedar allí agafat amb un amulet màgic enlaire per atraure el llamp. Uns segons després li’n va caure un a sobre i s’enfonsà a les aigües i de poc que no s’hi m’hi enduu.
Mentre ens barallàvem amb l’hidra el vaixell anava sense control, directes cap a un vòrtex que havia aparegut enmig de la tempesta. Quan hi entrarem tot va desaparèixer, estàvem al mig d’un enorme cràter desèrtic envoltats d’una mena de formiguers gegants, caus de txititxics. Ni mar, ni vaixell, ni res de res. Com si això no fos prou al nostre davant estava l’home de l’ull de camaleó, sense el pegat a l’ull amb el que de vegades se’l tapa. Que feu aquí? Qui sou? Va dir. No es reconeixia. Quan semblava que ens anava a explicar més coses N’gawa va començar a fer el boig i quasi el mata. Només va ser a temps de dir-nos que s’acostava el devorador, que allò era la terra i de donar-nos una data no sé si del passat o del futur, abans no comencessin a sortir txititxics dels formiguers i un eixam de màquines (potser de la mateixa mena que l’androide del circ d’en Bob) de les vores del cràter. S’anava a produir una batalla megadestructiva i nosaltres érem al bell mig! Just en aquell moment una onada se’ns endugué i ens retornà al vaixell.
Ara sabem que el destructor, la tecnologia misteriosa i l’ull de camaleó estan relacionats, però no sabem per què.
En arribar a Queensharbor ens dirigirem al temple dels germans grisos, un suposat centre de coneixement farcit de llibres i monjos arrogants. El suposat expert en el devorador no en sabia res, l’expert era el seu amic Lucius, desaparegut. Després d’una mica d’investigació psiònica vam trobar el seu diari
Al port vam posar-nos amb contacte amb una tripulació prou boja per dur-nos fins l’illa, comandats per barbarroja, un crazy mec que supleix les seves mancances amb un retolador. A canvi els hem d’ajudar a assaltar un vaixell....

Extractes del Diari del Germà Lucius

De fa sis anys enrere:

Aquest matí m’he llevat temorosament cansat. Em sento més com si hagués estat tota la nit combatent que no pas dormint. Tinc mal de cap, i em sento dèbil. No puc faltar a la feina del temple, però em sembla que avui intentaré fer coses suaus.

La següent entrada té data de cinc anys més tard:

Que Déu M’ajudi! Què ha passat?!? M’he llevat d’un estrany somni per trobar que han passat conc anys! L’Egil m’ha dit que quatre anys enrere vaig ser expulsat del temple per violar el sanctum. És una bogeria!

De fa sis mesos:

La meva vida sembla haver tornat a la normalitat. M’he guanyat la readmissió en el temple. M’han rebut de forma estranya, però tothom semblava com descansat que “tornés a ser el meu jo antic”. Tinc tantes preguntes sobre aquests tres anys perduts, però potser és millor que ho deixi córrer i visqui la meva vida. Si Déu ho vol, ja em farà saber què ha passat.

De fa quatre mesos:

L’Egil diu que en Milos torna a preguntar per mi, que està preocupat per un altre “episodi”. Potser només està preocupat pel temple, però de ben segur que ja els he provat la meva capacitat. La meva vida torna a ser per mi, i no penso renunciar-hi!

De fa dos mesos:

Aquesta nit els somnis han tornat. No sé si mai he tingut una bona nit de son! Somio amb ciutats tan altes com els núvols i criatures tant alienígenes que no les puc descriure. Tenen aquests somnis alguna cosa a veure amb els meus anys perduts o es tracta d’un nou turment? De ben segur que no tenen res a veure amb el Devorador i el seu eixam, no al menys per all`que sabem fins ara. Es tracta potser d’un nou dels dimonis profetitzats?

De fa un mes:

Tinc clar que haig de trobar alguna resposta si vull que mai acabin aquests somnis. Thuron i Milos han provat de treure-m’ho del cap – suposo que temen que pugui repercutir sobre el seu temple. És una pena que la seva compassió no arribi als éssers vivents.

De fa una setmana:

I començat a notar que em vigilen. Prego per què això no sigui una altra fita cap a la bogeria. Em sembla que aquest matí m’emportaré la meva daga amb mi – l’Egil hi va fer gravar un “L” per mi. El record del meu amic em fa sentir més segur. En una ciutat com Queensharbor, suposo que mai es pot ser massa previngut.

Una mica de tot

Ahir va ser un gran dia! Després de intensos debats i frustració per part dels jugadors i el director de joc, crec que ahir va anar força bé. Va haver-hi una mica de tot: Combat contra la hidra, viatges dimensionals en mig d’una Ley Line Storm, roleig, i investigació. Per fi varem poder encarar la partida, i varem introduir la relació entre l’HUC i el Devorador i el seu eixam. L’arribada a Queensharbor també va portar a aclarir com aconseguir les dues fites principals de l’aventura: Informació sobre el Devorador i com arribar a l’illa. Per mi, va ser perfecte! Gracies a tots per fer-ho possible!

Inspiracions:
La tripulació de l’Erik (el vaixell que us ha de portar a Fort Galoo és la següent):
- Barba Roig. Un crazie imberbe amb la zona de la mandíbula i les galtes pintades de vermell. El seu nom té una clara referència al Pirata clàssic.
- Smee. Juicer. Ajudant. El seu nom és el del Segon de bord del capità Garfi.
- Peter Can. Glitter Boy. Segon de bord. El seu nom és un joc de paraules entre Peter “Pan” i “Can”, que és llauna en anglès, en referència a la seva armadura de GB.
- Dick Moby. Es tracta d’un lamarc gros i forçut. Es el seu nom és la inversió de la famosa balena blanca. Dick és un nom masculí, i em va fer gràcia.

La recerca del germà Lucius està adaptada de la partida “Death in Freeport” de Green Ronin per D20.