Qüestió d'iniciativa

Si ho hagués pensat, no ho hagués dit. Però ara ja era massa tard. I el dimoni aràcnid del cinquè infern que tenia al davant havia canviat de fesomia, passant de la sorpresa inicial del comentari a la ràbia d’entendre’n el significat exacte. No és que els dimonis aràcnids siguin gaire expressius, però quan arrufen els plecs del front, entreobren els vuit ulls i tensen tots els músculs dels seus sis poderosos braços acabats en sengles urpes verinoses, es coneix que quelcom no rutlla. Sabia que aquella mena de dimonis són fàcils de fer emprenyar i normalment no s’estan d’orgues. Mirar convèncer-lo de l’error era una utopia només a l’abast del més carismàtic dels diplomàtics, i ell no era d’aquests: era l’hora de l’acció.

A la velocitat del pensament d’aquells que veuen la vida passar en l’instant de la seva mort, va sospesar les seves possibilitats de supervivència: l’instint l’impulsava a fugir, a saltar cap al “rift” espai-temporal tot just a pocs segons de tancar-se i teleportar-se a una altra dimensió on pogués planificar millor la seva estratègia. L’esperit d’aventurer però, li deia que invoqués l’escut de força i es quedés a lluitar. L’espasa enrunada que el dimoni aràcnid custodiava bé valia el risc de morir en aquella dimensió de butxaca.

L’espasa era la clau per evitar una guerra entre la Federació de la màgia i el Regne de Tolkeen; si l’aconseguia seria un primus inter pares amb la resta el consell, si moria la seva mort no seria en va, doncs l’anell que portava permetria a d’altres herois restrejar-lo fins a aquell racó del megavers i recuperar l’espasa.

La decisió era presa...amb una mà desenfundà la pistola tecnomàgica de tro, mentre que amb l’altra començà a elaborar intricats gestos amb els dits acompanyats de mots arcans pronunciats amb decisió i vehemencia...


“Els daus rodaren per iniciativa...”