Uns dies passats per aigua

Per desgràcia he passat uns dies una mica desubicat, la meva natura no està habituada a les línies, a la meva dimensió no n’hi ha, ni estic acostumat al mar, ni vaixells que tampoc coneixia fins que vaig arribar aquí. Així que potser el que us explicaré no s’ajusta a la realitat.
A Lazlo ens embarcarem en el vaixell nan direcció Queensharbor, la nostra intenció és trobar-hi alguna embarcació per anar a l’illa. El viatge va ser un xic accidentat vam anar a petar de ple al mig d’una tempesta de línia i una hidra de vuit caps ens va atacar, no sé per què, que jo sàpiga no li havíem fet res, potser estava ofesa per la falta de mestria a l’aigua dels nans i va pensar que era millor enfonsar-nos que no pas permetre aquell insult surant. Ara s’empassava un nan, ara escopia foc, ara àcid, ara vapor verinós, ves... un espectacle de recursos. Mentre nosaltres ens dedicàvem a disparar-li trets i algun míssil. A mi no sé que em va passar, la tempesta em va afectar, no paraven de caure llamps, semblava que la màgia els atreia. Me’n caigué algun a sobre i ho vaig veure clar, si en queia un sobre la bèstia la derrotaríem. No acostumo a fer aquesta mena d’accions, ja us ho dic, d’un cop de vibroganivet vaig tallar una de les cordes rúniques del vaixell i com si fos un acròbata vaig gronxar-m’hi fins la bèstia i li vaig entortolligar. I em vaig quedar allí agafat amb un amulet màgic enlaire per atraure el llamp. Uns segons després li’n va caure un a sobre i s’enfonsà a les aigües i de poc que no s’hi m’hi enduu.
Mentre ens barallàvem amb l’hidra el vaixell anava sense control, directes cap a un vòrtex que havia aparegut enmig de la tempesta. Quan hi entrarem tot va desaparèixer, estàvem al mig d’un enorme cràter desèrtic envoltats d’una mena de formiguers gegants, caus de txititxics. Ni mar, ni vaixell, ni res de res. Com si això no fos prou al nostre davant estava l’home de l’ull de camaleó, sense el pegat a l’ull amb el que de vegades se’l tapa. Que feu aquí? Qui sou? Va dir. No es reconeixia. Quan semblava que ens anava a explicar més coses N’gawa va començar a fer el boig i quasi el mata. Només va ser a temps de dir-nos que s’acostava el devorador, que allò era la terra i de donar-nos una data no sé si del passat o del futur, abans no comencessin a sortir txititxics dels formiguers i un eixam de màquines (potser de la mateixa mena que l’androide del circ d’en Bob) de les vores del cràter. S’anava a produir una batalla megadestructiva i nosaltres érem al bell mig! Just en aquell moment una onada se’ns endugué i ens retornà al vaixell.
Ara sabem que el destructor, la tecnologia misteriosa i l’ull de camaleó estan relacionats, però no sabem per què.
En arribar a Queensharbor ens dirigirem al temple dels germans grisos, un suposat centre de coneixement farcit de llibres i monjos arrogants. El suposat expert en el devorador no en sabia res, l’expert era el seu amic Lucius, desaparegut. Després d’una mica d’investigació psiònica vam trobar el seu diari
Al port vam posar-nos amb contacte amb una tripulació prou boja per dur-nos fins l’illa, comandats per barbarroja, un crazy mec que supleix les seves mancances amb un retolador. A canvi els hem d’ajudar a assaltar un vaixell....