Arrivant a Duluh

Sòrac va treure’s les botes gastades per deixar que l’aigua freda de les onades s’escolés entre el dits dels seus peus cansats. Un any més, el desglaç havia omplert els Grans Llacs i la primavera renaixia curulla de vida. Després de l’esgotador viatge des de la seva Tolkeen natal, per fi descobria el seu objectiu a l’altra banda del mar interior. Havia llegit molt sobre les impressionats estructures de les colònies xiticix, però cap relat podia comparar-se amb la magnificència de les columnes de terra que destacaven a l’horitzó. S’havia proposat estudiar el comportament d’aquells misteriosos éssers, mig humanoides, mig insectes, i havia pensat que la millor manera de fer-ho era visitant la colònia Duluh, la concentració més gran coneguda de xiticix. Saber que milions d’aquells insectes alienígenes feien vida al final del seu trajecte, li produïa una sensació combinada de terror i admiració, i l’extens erm que envoltava la colònia només contribuïa a accentuar aquestes sensacions.

Pel què sabia, el xiticix –així era com se’ls anomenava, malgrat mai ningú havia aconseguit comunicar-s’hi– formaven colònies subterrànies on la seva reina es reproduïa. Eren molt agressius, fins al punt de no permetre que cap mena de forma de vida entrés en el què consideraven el seu territori, arribant fins i tot a eliminar-ne la vegetació. Malgrat la major part de la colònia es trobava sota terra, construïen columnes de terra i roca cimentades amb la seva pròpia saliva, formant autèntiques fortificacions elevades.

Encara no sabia com podria acostar-se fins al centre de la colònia, i ni molt menys explorar-la per dins, però havia sentit que algunes tribus de psi-rondadors havien desenvolupat un sistema per passar desapercebuts entre aquells monstres quitinosos.

Va flairar l’aire, la brisa fresca portava l’olor carregat d’ozó d’una tempesta de força propera; la bursada de poder arcà va animar-lo a continuar el seu camí.

“Encara manquen un parell d’hores per què el Sol es pongui – va pensar – potser encara tindré temps de visitar als meus amics dels pantans, i passar la nit calent en una de llurs cases sobre els arbres”. Recollí les botes i tocant suaument el cristall de quars del seu TW-aerolliscador s’encaminà cap als pantans, deixant que la llum tèbia del capvespre li acariciés el rostre.