Game dRIFTing

A mesura que llegeixo més i més manuals de Rifts el seu món es va expandint en el meu magí. Cada cop les possibilitats per a noves aventures van esdevenint més enormes, gairebé incommensurables.

Les teories sobre com fer una campanya solen començar amb un consell bàsic “comença a poc a poc” (start small). Tanmateix, aplicat a Rifts, aquest és un consell que mai he pogut seguir. Les seves possibilitats són tant grans que no paro d’eixamplar el guió de la campanya, com si fos en Michael Moorcock inserint noves novel·les a un argument ja fet. Arribat a aquest punt, torno a recuperar una discussió que ja va sortir fa algun temps en aquest blog respecte a l’encarrilament dels jugadors sobre una trama concreta. Sens dubte aquest efecte té les seves avantatges (menor dispersió, focalització dels jugadors, facilitat en la direcció/creació del joc, etc.). Tanmateix, si ho hagués de fer així, i posar-hi tot lo que el Rifts dóna de sí, esdevindria un campanya de longitud temporal eterna.

Per contra, m’estic proposant un altre enfocament: la campanya laberint, o com m’agrada anomenar-la, Game dRIFTring. En aquest tipus de disseny de campanya, el DJ no descarta “a priori” cap argument, i són els jugadors que exploren una o altra vessant de l’ambientació segons els interessi. Imaginem un laberint ple de corredors, uns es comuniquen, altres porten a zones sense sortides, etc. La feina del DJ es presentar totes les possibilitats d’aventura quan els PJ arriben a un encreuament. Cap on aniran els PJ? Agafaran el trencant? Seguiran pel seu camí? Tornaran enrere per explorar zones descartades prèviament? El DJ no controla el camí dels PJ (ells es fan el seu destí) només es dedica a plantejar situacions.

Així, si hi ha tipus d’aventures, situacions, etc. que no interessen als jugadors, el DJ les pot descartar, potser tornar-hi més tard (al cap i a la fi, els corredors del laberint es poden connectar), però almenys el complex món de Rifts es pot presentar en tota la seva intensitat i allò que es rebutja no és degut a un capritx del DJ, sinó a la voluntat dels jugadors.

Així és com ho he començat a fer en la campanya dels Misteris del Megavers. En ella, els PJ s’aniran trobant amb rutes alternatives, paral·leles o oposades al seu objectiu final (trobar el seu Mestre). Seran ells qui escolliran les seves emocions i aventures. En definitiva, seran ells qui dictin el seu destí!

PS: No sé si aquesta forma d’actuar és la “normal”, però per mi, acostumat com estic a dirigir amb aventures precuinades significa un salt molt important en la meva forma de dirigir i de crear històries. Tampoc voldria entrar aquí a parlar sobre si es tracta d’aventures d’estil protagonista o no, això ja es va discutir en escreix a Terradejocs, i no crec que arribéssim tampoc aquí a un consens.

PPS: Per altra banda, sé que el terme Game Drifting significa una cosa ben diferent en la teoria dels jocs de rol, però pels meus propòsits, i pel joc de paraula implícit, em sembla un terme perfectament aplicable.