Qüestió d'iniciativa

Si ho hagués pensat, no ho hagués dit. Però ara ja era massa tard. I el dimoni aràcnid del cinquè infern que tenia al davant havia canviat de fesomia, passant de la sorpresa inicial del comentari a la ràbia d’entendre’n el significat exacte. No és que els dimonis aràcnids siguin gaire expressius, però quan arrufen els plecs del front, entreobren els vuit ulls i tensen tots els músculs dels seus sis poderosos braços acabats en sengles urpes verinoses, es coneix que quelcom no rutlla. Sabia que aquella mena de dimonis són fàcils de fer emprenyar i normalment no s’estan d’orgues. Mirar convèncer-lo de l’error era una utopia només a l’abast del més carismàtic dels diplomàtics, i ell no era d’aquests: era l’hora de l’acció.

A la velocitat del pensament d’aquells que veuen la vida passar en l’instant de la seva mort, va sospesar les seves possibilitats de supervivència: l’instint l’impulsava a fugir, a saltar cap al “rift” espai-temporal tot just a pocs segons de tancar-se i teleportar-se a una altra dimensió on pogués planificar millor la seva estratègia. L’esperit d’aventurer però, li deia que invoqués l’escut de força i es quedés a lluitar. L’espasa enrunada que el dimoni aràcnid custodiava bé valia el risc de morir en aquella dimensió de butxaca.

L’espasa era la clau per evitar una guerra entre la Federació de la màgia i el Regne de Tolkeen; si l’aconseguia seria un primus inter pares amb la resta el consell, si moria la seva mort no seria en va, doncs l’anell que portava permetria a d’altres herois restrejar-lo fins a aquell racó del megavers i recuperar l’espasa.

La decisió era presa...amb una mà desenfundà la pistola tecnomàgica de tro, mentre que amb l’altra començà a elaborar intricats gestos amb els dits acompanyats de mots arcans pronunciats amb decisió i vehemencia...


“Els daus rodaren per iniciativa...”

Behemoth Explorers

L'article que segueix és una traducció sobre l'origen del Behemoth Explorer elaborat per en Todd Yoho per donar context a l'Expedició Neenok en la seva sèrie de Dinosaur Swamp. (la traducció té el permís expres de l'autor).

Els Behemoth Explorers

Originalment un disseny rebutjat del programa espacial, prou interessant és el fet que els Behemoth Explorers realment no varen obtenir una fama o ús de mercat  concret fins els dies posteriors al Cataclisme. Foren originalment dissenyats com a enginys tripulats i autosuficients per a l'exploració planetària, per ésser llançats sobre la superfície d'una lluna o planeta i poder executar experiments mòbils durant mesos, àdhuc anys, i finalment recuperats una vegada llur missió fos completada. El Projecte Explorer fou una idea molt avançada al seu temps. La Terra havia fet passos sorprenents en l'exploració de l'espai proper amb la finalització de diverses estacions orbitals, una base lunar i fins i tot una colònia permanent a Mart. S'estaven també elaborant plans per a l'exploració de l'espai profund del sistema solar, tanmateix la principal limitació raïa en la tecnologia de propulsió. L'espai proper era possible, l'espai profund encara era un somni. Malgrat tot, la planificació d'aquest somni ja estava en marxa.

Les agències espacials més importants, especialment les industries privades líders com Cyberworks i la KLS Corporation, sabien que no n'hi havia prou en arribar a l'espai profund. Arribar a les llunes de Jupiter era només el primer pas, encara hi hauria la necessitat de baixar fins a la seva superfície i recol·lectar-ne dades científiques. Els primers candidats obvis per iniciar aquesta exploració foren robots, sondes i altres enginys artificials, però l'exploració real es dóna quan s'aconsegueix portar-hi humans.  Una cosa és dir que un robot hi ha aterrat i l'altra és dir que ho ha fet tot un equip d'homes i dones de la terra. L'un és només un altre pas per a la tecnologia; l'altra és un petit pas per tota la humanitat.


Cyberworks va prendre el lideratge respecte el disseny i construcció d'un explorador planetari, anomenant el primer model operatiu El Behemoth. A través d'una sèrie de dures dates d'entrega, manca de pressupost i fort entusiasme per part dels equips de disseny i construcció, El Behemoth fou enllestit, però no tenia cap lloc on anar. El disseny d'enginys per l'espai profund s'estava estancant, doncs no s'aconseguien avançaments en els sistemes de propulsió capaços d'arribar als planetes y llunes exteriors del sistema solar en períodes de temps acceptables. Molt aviat, l'Edat Daurada perdé el seu llustre, i finalment arribà la Nova Guerra Freda, ressorgiren les velles rivalitats i s'en començaren a formar de noves. La recerca del Behemoth va decantar-se cap a aplicacions militars, i els somnis de l'exploració espacial començaren una vegada més a fondre's. Alguns models de vehicles classe Cyberworks Behemoth Explorer foren venuts a aquelles nacions interessades en utilitzar-lo per diversos propòsits, algunes de les quals fins i tot per l'exploració de regions remotes de la terra, algunes altres per modificar-los com a arma de guerra, i encara com joguines per a persones adinerades. Únicament dos models de proves, anomenats Mercuri i Apol·lo, foren enviats a la colònia lunar per a una prova de en baixa gravetat. Ràpidament els resultats indicaren que els exploradors planetaris de la classe realitzaven adequadament les seves tasques. Una fi agredolça per l'únic èxit conegut que sobresortia de la resta de projectes de l'espai profund fallits en els últims dies abans del Cataclisme.

Després del Cataclisme i del ressorgiment d'Archie-3, el Behemoth Explorer esdevingué una mena de llegenda. Fou un dels primers vehicles disponibles per part del misteriós fabricant responsable dels vehicles robòtics de la Sèrie Titan, i fou un èxit instantani entre exploradors i regnes adinerats interessats en conèixer què hi havia més enllà de llurs fronteres. Els incipients Estats de la Coalició es varen interessar de seguida pel vehicle durant els dies inicials del Calendari Post-Apocalíptic, comprant-ne alguns per l'exploració, malgrat que a mesura que esdevenien una entitat política més bel·ligerant , es van desfer dels poc que tenien per poder-se concentrar en armes de guerra. Ha estat en els últims 100 anys on el Behemoth s'ha guanyat una excel·lent reputació entre aventurers i exploradors. Quan per en Neenok fou l'hora de planificar la seva segona més gran expedició per endinsar-se als Dinosaur Swamp, sabia exactament què volia com a centre de comandament i control: un Behemoth Explorer fet a mida.

Es poden trobar les estadístiques del Behemoth Explorer a les pàgines 217 del Rifts Main Book i 230 del GMG. També apareix al SourceBook One R&E.

El mapa mortal

Era una nit rasa i freda, i la brisa anunciava l’arribada de la tardor, mentre feina ondular les cortines del despatx de Zev Etse, un dels erudits de la Torre del Coneixement. Els estels que s’intuïen en la nit il·luminada de Lazlo, la Ciutat dels Savis, indicaven que de nou es llevaria amb el mantell blanc de la gebrada cobrint els seus carrers i teulades. Però aquella nit, Zev Etse no tenia temps ni ànims d’amoïnar-se pel clima, doncs estava capficat en l’estudi d’un fragment de mapa descobert en la darrera expedició de Daern Neenok. Victor Lazlo en persona li havia encomanat que desxifrés la localització exacta que marcava aquell plànol.

Malgrat la seva reconeguda capacitat cartogràfica, la tasca es va revelar complicada, puig gran part de les referències topològiques que hi figuraven havien quedat molt desgastades, sinó complement esborrades pel temps. Si tingués al menys el plànol complert!
En un moment de descans, el savi repassava distretament els marges del plànol. Veia com el paper s’havia esquinçat i la lupa que utilitzava n’augmentava les fibres que brillaven com fils daurats a la llum de l’escriptori. Quelcom però va despertar el seu interès. Aquelles fibres no estaven tan gastades com l’estat del mapa feia intuir. Semblava ben bé com si hom, no feia gaire, l’hagués estripat. Però per què algú voldria malmetre una relíquia com aquella? Potser era que no volien que veiés el plànol sencer? Quina localització amagava aquell tros de paper? Per què Lazlo estava tant interessat?
Allò era un misteri. I els enigmes eren el passatemps preferit de Zev Etse, que havia hagut d’acceptar aquella feina avorrida de cartògraf mentre esperava reunir prous diners per tornar a recorre món amb els seus companys d’aventura.
Amb compte, agafant el plànol amb unes pinces, el va posar de nou dins la bossa de buit. El plàstic permetia escanejar el paper sense risc que el calor de la màquina l’afectés.
De sobte, va sentir com un cilindre dur li pressionava suament però ferma l’espatlla esquerra. Sens dubte estava essent encanonat. “Entrega’m el fragment de plànol” – el filtre d’una mascareta feia irreconeixible una veu de tons greus i profunds.
En un moviment impropi d’un erudit, fent un giravolt marcial, en Zev Etse va sorprendre al seu assaltant etzibant-li una poderosa cossa a l’estómac –doncs el savi era molt més que un simple estudiós de mapes, ans un tecno-mag bregat en múltiples batalles.
El cos que es recargolava de dolor estava cobert de cap a peus per una túnica negra. El rostre, tapat amb un màscara platejada que imitava un diable. La vestimenta l’identificava com un membre de la misteriosa casta d’assassins Sunaj.
Amb un ràpid moviment del seu canell, el tecno-mag desenfundà una estrafolària pistola curulla de cables i díodes de funció incerta. Premé el gatell cap a l’home encaputxat i la pistola expel·lí una teranyina gegantina que l’immobilitzà.
- “Qui t’envia? Què és aquest plànol?” – inquirir Zev Etse cap al Sunaj.
Sense permetre que aquest respongués, un nou encaputxat amb el mateix tipus de túnica i màscara, recitava ja un conjur des de l’empit de la finestra oberta. Un raig maragda li sorgí del palmell de la mà que desintegrà completament al seu homòleg.
Sempre ràpid de reaccions, en Zev Este engrapà el plànol de dins l’escàner i fugí escales avall de la torre. No permetria que li robessin el plànol. I el què és més important, qui el volia creia que era prou valuós com per contractar els serveis dels Sunaj. La propera vegada però, no el tornarien a subestimar. Li calia ajuda; i no coneixia millor suport que el dels seus companys d’aventura. Així s’iniciava una nova gesta de Zev Etse...

Capvespre als suburbis

Era el capvespre i les ombres dels edificis atrotinats de Firetown cobrien ja els carrers més estrets, estenent una lúgubre ombra a la que els habitants del suburbi ja estaven avesats. Ivals buscava el seu sopar entre les escombraries d’un dels millors restaurants dels ‘burbs. En aquell restaurant hi anaven els mafiosos, els mercenaris que acabaven de cobrar, els mercaders més afavorits i fins i tot algun soldat de la coalició, o sigui que si remenava força entre la brossa sempre hi trobava alguna cosa en prou bon estat per “ficar-se pel ganyot”. No havia estat un bon dia per l’Ivals. Tot i que s’hi havia escarrassat al màxim, encara no havia pogut endegar el motor de propulsió del SAMAS modificat, cosa que l’havia posat de mala lluna. Havia sortit del taller per esbargir-se i treure’s dels cap els acceleradors de dilitium que el feien anar de corcoll, mentre omplia una mica l’estomac.

Cantussejant com anava per intentar animar-se no havia sentit com al fons del carreró unes veus discutien en veu baixa. Ivals va callar per escoltar el que deien les veus i va colocar-se les ulleres d’infraroig per veure què hi havia en la foscor del carreró. Les veus provenien d’un parell d’homes, l’un era corpulent mentre que l’altre era baix i prim. A terra, els servos encara calents d’un cyborg complert restaven immòbils.

- Va, descaragola-li el braç – digué la figura més alta i grossa.

- Tu tens les eines pallús. -parlava ara la figura desnerida- A més, primer va el cap, què vols que es desperti? Vinga, treu la vibro-destral, anirem més ràpid.

Ivals havia sentit a parlar dels roba-cybogs, àdhuc havia fet servir alguna peça “suelta” comprada al Mercat Negre, però mai n’havia vist en plena acció. En un paroxisme de prudència rar en ell, va iniciar una retirada silenciosa, però l’escena de les figures en colors d’infraroig arrancant membres biònics d’un cos mecànic cada cop més fred i apagat, va fer-li oblidar el cubell de brossa que tenia a l’esquena, que en girar-se va tombar fent un fort estrèpit. De sobte, i amb un moviment de canell que no li hauria imaginat mai, l’home corpulent va desenfundar una arma, disparant a cegues el seu raig energètic cap on era l’Ivals. El tret va errar, però la llum del làser va delatar fugaçment la seva posició.

- Quiet! –Un altra tret silenciós va sortir del canó (només algú d’intencions dubtoses voldria desconnectar el característic soroll de la pistola làser).

Després de l’ensurt inicial, i recuperant ara l’agilitat i els reflexes propis d’un noi criat als suburbis de Chi-town, l’Ivals saltà a cobert rere el cubell, i activant un ressort del seu braç biònic retornà el foc cap a les figures que ara corrien fent ziga-zagues cap a ell...

Definitivament, avui no havia estat un bon dia per l’Isval.

Arrivant a Duluh

Sòrac va treure’s les botes gastades per deixar que l’aigua freda de les onades s’escolés entre el dits dels seus peus cansats. Un any més, el desglaç havia omplert els Grans Llacs i la primavera renaixia curulla de vida. Després de l’esgotador viatge des de la seva Tolkeen natal, per fi descobria el seu objectiu a l’altra banda del mar interior. Havia llegit molt sobre les impressionats estructures de les colònies xiticix, però cap relat podia comparar-se amb la magnificència de les columnes de terra que destacaven a l’horitzó. S’havia proposat estudiar el comportament d’aquells misteriosos éssers, mig humanoides, mig insectes, i havia pensat que la millor manera de fer-ho era visitant la colònia Duluh, la concentració més gran coneguda de xiticix. Saber que milions d’aquells insectes alienígenes feien vida al final del seu trajecte, li produïa una sensació combinada de terror i admiració, i l’extens erm que envoltava la colònia només contribuïa a accentuar aquestes sensacions.

Pel què sabia, el xiticix –així era com se’ls anomenava, malgrat mai ningú havia aconseguit comunicar-s’hi– formaven colònies subterrànies on la seva reina es reproduïa. Eren molt agressius, fins al punt de no permetre que cap mena de forma de vida entrés en el què consideraven el seu territori, arribant fins i tot a eliminar-ne la vegetació. Malgrat la major part de la colònia es trobava sota terra, construïen columnes de terra i roca cimentades amb la seva pròpia saliva, formant autèntiques fortificacions elevades.

Encara no sabia com podria acostar-se fins al centre de la colònia, i ni molt menys explorar-la per dins, però havia sentit que algunes tribus de psi-rondadors havien desenvolupat un sistema per passar desapercebuts entre aquells monstres quitinosos.

Va flairar l’aire, la brisa fresca portava l’olor carregat d’ozó d’una tempesta de força propera; la bursada de poder arcà va animar-lo a continuar el seu camí.

“Encara manquen un parell d’hores per què el Sol es pongui – va pensar – potser encara tindré temps de visitar als meus amics dels pantans, i passar la nit calent en una de llurs cases sobre els arbres”. Recollí les botes i tocant suaument el cristall de quars del seu TW-aerolliscador s’encaminà cap als pantans, deixant que la llum tèbia del capvespre li acariciés el rostre.

Així comença una guerra.

<txic> Aquí el Tinent J. Ripley a BOA. Canvi. <txic> Responeu BOA. Canvi. <txic>.

La boira de l’alba esmorteïa tant la veu del tinent John Ripley com la visibilitat del baixest que havia de servir per emboscar a la companyia d’Skelebots. Aquella nit, el grup d’exploradors brodkill assignats a la zona havia detectat als robots de la Coalició internant-se en les fronteres del comptat de Southervile; aliat de Tolkeen.

Preparat en la seva posició de combat, Ripley intentava contactar amb el campament base per obtenir confirmació de l’atac. No rebia resposta i un nus a l’estomac li deia que quelcom no anava com havia de ser.

Un toc a l’espatlla el va treure d'aquells ominosos pensaments. “Estem llestos John, quan tu diguis, tinc ganes de marxeta.” – li informà el Capità Mad Murdok, amic i company seu des de la rebel·lió Juicer.

- “Això no està bé, Mad. Massa fàcil. On son els Nois-Gos? Fotem el camp d’aquí. Avisa al altres. Cagant llets i hòsties!”. Arrossegant-se encara per no ser detectat des de la seva posició coberta, el tinent Ripley feia marxa enrere l’atac.

La decisió era arriscada. Si deixaven passar els Skelebots, la ciutat de Southervile seria arrasada. Però d’instint tàctic del tinent Ripley no li havia fallat mai, i ara no seria el moment de deixar de fiar-se’n. Si la Base d’Operacions Avançada (BOA) estava en perill, tota la primera línia de defensa de Tolkeen quedaria minvada.

- “Racsó!, vull saber què passa a la BOA. Endolla’t a la Línia de Força i esbrina-ho. Ara!”. El tinent Ripley havia estat format a la Coalició, entre els cossos d’elit de l’exèrcit, i malgrat havia après a tolerar i aprofitar la màgia al seu favor, encara sentia un certa aversió cap aquells qui la practicaven; l’home-dimoni Caminant a qui s’havia dirigit no era pas una excepció.

Les BOA es situaven sempre en les Línies de Força, si bé estaven exposades a les Tempestes de Força, la comunicació a través de la màgia dels Caminants era molt més fiable que les ones hertzianes, i a més, eren més difícils de localitzar pels Gossos de Presa de la Coalició.

Allargant la mà cap al mur blau d’energia crepitant, encara visible entre els primers raigs de llum del dia, en Racsó es concentrà en els fluxos arcans d’informació que la línia de força transmetia. La imatge de la Base arrasada va sobtar-lo i esfereir-lo. Gairebé va està apunt de perdre la concentració. Però va poder sobreposar-se per seguir escodrinyant a la recerca del causant d'aquella destrucció. En aquell moment un trio dels nous SAMAS, drets en mig de la Línia de Força, cosien a trets als presoners rendits, mentre el somriure perpetu del seu casc s’ho prenia com una broma malaltissa.

- “Tinent. La BOA ha caigut!” – informà Racsó amb una veu decidida.

- “Merda! Ho sabia” – etzibà el tinent Ripley –. “Els Skelebots eren una distracció! Ràpid. Si ens afanyem encara podrem fer alguna cosa. Avisa a les altres unitats. Tots cap a la BOA immediatament! – Les ordres del tinent eren sempre acomplertes amb celeritat i resolució. Confiava amb els seus homes. – “Anem Mad, no tenies ganes de gresca? És hora que els Nois-Morts facin honor al seu nom!”.